«Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picasso en deu tenir setanta-dos, i jo quaranta-vuit. Picasso és conegut en tots els països del món, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc», en francès «moi non plus». La sagaç i icònica reflexió la va pronunciar el pintor Salvador Dalí al Teatre María Guerrero de Madrid el 1951. Disset anys després, el cantant francès Serge Gainsbourg va crear la seva cançó més universal «Je t'aime moi non plus», utilitzant el cèlebre adverbi «moi non plus». Va ser una mera coincidència que Gainsbourg fes servir el mateix joc de paraules emprat pel pintor català?
Provocadors, excèntrics, tímids, escatològics, reis de l'autopublicitat, l'escàndol i el luxe, amants de la controvèrsia i creadors d'obres immortals. Les vides de Gainsbourg i Dalí quedarien unides no només per les seves coincidències artístiques i personals, sinó també per les trobades que van mantenir al llarg de la seva vida. La primera, l'any 1948 després que Gainsbourg gaudís de diverses nits de sexe apassionat amb Elisabeth Lévitzky, qui seria la seva primera esposa, en un apartament parisenc propietat de Salvador Dalí.
A través del relat periodístic, Gainsbourg i Dalí, moi non plus, Pere Francesch Rom indaga en la relació entre els dos artistes a partir d'una extensa documentació i dels testimonis, entre d'altres, del pintor i amic de Dalí Antoni Pitxot, del seu secretari Enric Sabater, de la cantant i una de les parelles de Gainsbourg Jane Birkin, del fotògraf Roberto Battistini i el periodista francès Arnaud Viviant.