A El temps robat Feliu Formosa escriu contra la fatiga,
contra l’oblit, contra la pèrdua i el desgast, contra el pes
i tot del propi passat, que havia estat tan ofensivament
vigorós. Per això és robat, aquest temps, i no retrobat com
ho era per a Proust, perquè és una prolongació guanyada
al precipici i contra la temptació mateixa de llançar-s’hi;
perquè és un temps que fàcilment, sense el solc que deixa
en l’escriptura, podria no haver existit. Apunts miraclers,
podríem dir-ne, sorgits en els confins del no-res.