Aquest llibre versa sobre una lluita que no té principi ni final. Sobre la contradicció. Sobre el sentit, que mai no és u. Sobre la responsabilitat de ser conscient de l’espai que s’ocupa, amb una mirada que va de fora cap endins, en forma d’embut, travessant i unint allò col•lectiu amb allò individual.
L’autora relaciona la poesia i la vida amb aquests nusos impossibles perquè, com diu Gemma Gorga a l’epíleg, «Un nus és un ritme. Un fer i desfer. Un lliscar, girar i trenar. Amunt i avall. Volta i torna a començar». Un impossible i alhora un esclat de ritmes que «se’ns adhereixen com un encanteri.»
