Ja ho deia Hölderlin. Anhel pujar a la llunyania en
crepuscle. I a tu, cor ferit, també et vindria de gust
pujar als turons, beure el foc del cel i el vi dels déus,
envellir ebri de núvols, tocant excitat la llunyania. Demanes
una nova treva a l'atzar però l'alba t'ha parat
trampa. Saps, com Rilke, que es perdrà la paraula i
que la mort és gran i cansa molt. Ara, entre bastidors,
com un actor que envelleix tement per la memòria,
exhibeixes una certa indiferència però no pots amagar
que darrera aquesta màscara hi ha la imatge de
la por, aquest polsim que unta els darrers calaixos
del teu silenci, deixant l'olor d'un escenari invisible.
L'instant. Naufragis. Ferides. El mapa de l'infinit.