A la vila d’Atzeneta, en una de les parts més altes i boscoses de la Vall d’Albaida, fa moltíssims anys, hi havia una mestra ben guapa, que era viuda i tenia una filla. Li deien dona Irene, i era una dona sabudíssima, de molta astúcia i sense bondat. Entre les alumnes, n’hi havia una que li deien Beatriu una xiqueta estudiosa i bencreguda i era filla del manyà del poble, Marçal, home molt hàbil en el seu ofici, i viudo igualment, com la mestra.