Durant molt temps, la Hugueta Sagan va creure que acomplir els somnis era bufar i fer ampolles. El pare, tot i estar molt enfeinat amb la direcció de l’escola pia on ella ara treballava, sempre l’havia sobreprotegit, en contrast amb la mare, que en tot moment li havia deixat els límits ben clars. La mare no havia estat gaire afectuosa, tampoc esquerpa. Existia un adjectiu per aquell terme mig que la pogués definir? Sovint els termes mitjos es queden sense representació lingu¨ística. «Les dones hem de parar esment a tot, Hugueta, si no, estem abocades a perdre els trens»,
li deia sovint. Aquella manera de parlar de la mare li havia tret sempre de polleguera. “Parar esment” és el que ella hagués pogut fer! “Parar esment” era una expressió tan arcaica! Per què no deia anar en compte com tothom? Aviat faria quaranta anys i d’aquella jove intrèpida i contestatària només quedava el pas ferm. Clac, clac, clac.
