Aquesta maqueta de Guillem Viladot es conserva a la
fundació que porta el seu nom a Agramunt. Un seguit
d’esbossos, anotacions, mesures i indicacions del que havia
de ser un llibre que no es va arribar a publicar mai. Gràcies
a aquest testimoni rústic i auster, podem veure la forma i
el contingut que Viladot volia donar a aquesta edició que
s’estructurava en tres apartats: les cantates, amb les cinc
peces que ja havia publicat a la nadala del 1970; les fugues,
amb cinc composicions més; i els colls de la baralla, amb
quatre collages que tancaven la sequ¨ència total de 14 obres.
L’ordre que Viladot va donar a les diferents composicions fan
que el llibre prengui un sentit absolut de denúncia contra
la foscor i la repressió que patia la societat, en aquest cas
ponentina, de l’època. Aquesta dimensió de combat, de
violència i d’injustícia on ens immergeix Viladot encara es
dramatitza més a consequ¨ència del denominador comú de
les catorze obres: les llistes telefòniques. El mateix Viladot
explicava que havia nascut “amb un sentit i intenció polítics
molt marcats, sentit o intenció dels quals em costa molt deslligar-
me”. Un sentit o intenció que avui romanen intactes.
