L’acte de renunciar significa “abandonar una cosa definitivament”,
o el que encara és pitjor, “cessar de pretendre- la”.
Fent un recorregut vital a cop de dècada, la Cèlia fa un
recompte particular de les renúncies que l’han portada a
exercir la justícia pel seu compte fins a límits insospitats. Sacrificis
voluntaris que li han deixat petjada física i emocional,
portant-la gairebé a l’exili vital. Un exili que es trenca amb la
influència d’amistats tan especials com en Semi, la Shakira
i la Comtessa que omplen de llum una vida marcada per la
primera de les renúncies.
Amb un to càustic que interpel·la al lector en tot moment,
la Cèlia fa balanç de les seves pròpies contradiccions fins
que passat i present conflueixen en uns fets que la porten
a exercir la més salvatge de les renúncies. Com ella mateix
diu “Per ser conscient del que anem deixant voluntàriament
pel camí, cal ser valent, i per no reconèixer el mal que fem
als altres, cal ser un malparit”.
