Els poemes d’Alfabet de l’ombra projecten una mirada
poètica cap a dos paisatges del passat: un de remot, en el
qual afloren subtilment els temors, els desitjos i les incerteses
que dominen el món actual, i un altre de més proper, que
encara perviu en la memòria com si els records fossin les
restes d’un naufragi.
"Joan Graell està en possessió de la llengua, i ha encetat
una aventura prometedora. Després de la nitidesa de pur
deliqui versal de l’inici de l’Alfabet de l’ombra, obre un nou
registre en el poema XI, amb l’evocació dels poetes Barceló i
l’Espunyes de cal Vilaro, i acaba amb una confessió col·loquial
que ens fa baixar a la terra, sense estalviar-se un bell sentit
de l’humor."
(De l'epíleg de Víctor Obiols).
