Vint cançons (1922) de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), editades per la Llibreria Nacional Catalana regentada pel seu gran amic Salvat-Papasseit, és un llibre únic, inspirat, que manté intacta la seva capacitat d’irradiació. Encara ara ens sorprèn la seva vigència, la capacitat de desvetllar emocions significatives i d’adollar-nos un ric cabal de ritmes i d’imatges. Ras i curt, aquelles Vint cançons ens han arribat intactes i amb tota la seva frescor primigènia. Sorprèn també el seu grau de maduresa: poques vegades un primer llibre ha assolit amb tanta naturalitat, amb una facilitat tan elegant, la seva més justa expressió, una vitalitat i alhora una contenció tan sàviament equilibrades.
Cap altre poeta no havia captivat tant els compositors del seu temps com ho va fer Garcés, que, en qüestió de pocs anys, va
veure com molts dels seus poemes — els de les Vint cançons i L’ombra del lledoner, però no només— eren transformats en lieds per part de compositors com ara Manuel Blancafort, Narcís Bonet, Xavier Gols, Joan Manén, Joan Massià, Lluís M. Millet, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge ... De tots ells, Blancafort i Toldrà van ser els més reincidents: de fet, es pot ben dir que Garcés va ser el seu poeta de capçalera.
