Allò que està en el nostre entorn més immediat constitueix el nostre trajecte vital i més humà, el nostre procés, malgrat que siga llunyà, forma i forja orgànicament i cognitiva la nostra identitat. Aquell centre al qual mai no arribem del tot, el del propi llenguatge, perquè el llenguatge el fem habitant-lo, com el de les emocions nostres i dels altres, com la mateixa poesia, el fet poètic, les paraules, la paraula.
Perquè tot són afores, i, tot centre, malgrat que semble una paradoxa, és aparentment fràgil i arribar a la profunditat és inassolible, com el seu contorn. Travessar els afores i assimilar-los per retrobar-nos en un territori que ja no és essencialment perifèric sinó amalgama de temes com el poble, el terme, la llengua, l’educació, la quotidianitat, la desconeixença, el dubte i la incertesa, les relacions de parella, amistats, família, la pèrdua, la intuïció, la sororitat, els valors, la malaltia, la naturalesa, l’herència, la sinceritat, i el fet dels afores que ens reciclen com a humans teixidors de xarxes, de cura i llenguatge.
Els afores que ens habiten d’una manera incondicional com un batec que ens tempta a salvar els instants amb paraules.
